El confinament està afectant durament i dolorosament l'àmbit de l'ensenyament, tant pel que fa al professorat que es veu obligat a fer teletreball en condicions no previstes, com a l'alumnat que no té els mitjans per a seguir el curs en aquestes circumstàcies, com a les famílies que reben una sobrecàrrega de feina, sobretot les dones pel dèficit estructural de corresponsabilitat en els treballs de cura. Sabem que la diversitat és molta, però cal tenir en compte testimonis significatius com aquest que ens ha arribat, pel que tenen de compromís i de crítica. I és evident que cal respectar la confidencialitat en aquests casos en què es parla de col·lectius que mereixen especial protecció.
Se’m fa realment difícil escriure un resum del que han estat totes aquestes setmanes en les quals ja fa molt (a saber què vol dir ben bé ara això de “molt”) que vaig deixar de comptar els dies de confinament que portava.
Com moltes altres docents de Catalunya, tota aquesta situació em va agafar poc preparada, malgrat que alhora sóc conscient que treballo envoltada d’un equip d’una qualitat humana extraordinària, perquè ha sabut entomar aquest repte de manera molt professional i posant les necessitats bàsiques de nenxs i famílies al centre de tota proposta que mirem de tirar endavant.
Ens vam acomiadar a corre-cuita del nostre alumnat un dijous a la tarda. Jo encara vaig poder fer unes últimes abraçades a algunxs d’ellxs, perquè aleshores encara no hi havia ningú vigilant la distància social.
Després d’això han vingut setmanes de trucades com a única via de comunicació amb ellxs i amb les seves famílies. Tot ho hem de dir sempre amb molta prevenció, perquè mai sabem quan canviarà la informació. I de moment ho diem tot sense poder mirar-nos als ulls, sense poder agafar la mà a ningú, i encara menys abraçar-lo.
Sovint escolto cridòries de fons que em preocupen, però en les quals no puc intervenir de cap manera. Escolto por i incertesa a darerre de cada paraula pronunciada per unxs i altres, malgrat que totxs intentem dissimular-ho. Afortunadament, també escolto rialles (els meves i els seves) i confidències sobre com és d’avorrit estar a casa i no poder sortir. I quan penjo intento agafar-me a aquests dos o tres segons en què ens ho hem intentat fer una mica més suportable, perquè, si no, no podria seguir creient que el que faig té sentit.
No ajuda GENS no poder estar a sobre l’administració d’una forma més presencial en aquests moments. Des de bon començament vam ser realistes, i sabíem que totes les promeses de fer front a l’emergència alimentària (primera prioritat que teníem, per molt que algunxs pensin que l’obsessió com a centre escolar ha de ser una altra) serien difícils de gestionar sense poder intervenir directament.
Ahir mateix en Bargalló piulava a Twitter per donar un missatge PURAMENT INFORMATIU on no es reflecteix la realitat material de les 144.000 famílies a les quals s’ha deixat sense diners a les targetes moneder que es van repartir fa quatre setmanes per poder disposar dels diners de les beques menjador. Jo treballo al centre que té més beques menjador de tot Barcelona: si teniu un mínim de consciència social, podeu imaginar-vos què vol dir això i la ràbia que ens genera a totxs que es jugui amb EL MENJAR delxs nostres alumnes i les seves famílies sense cap mena d'escrúpol.
Ara estem immerses també en el segon gran repte, que és la qüestió de la connectivitat. Em fa molta gràcia que la majoria de la gent cregui que totxs elxs nenxs a Catalunya ja tenen per defecte competència digital quan trepitgen l’escola, sense tenir en compte que les desigualtats socials juguen un paper fonamental en el desenvolupament d’aquesta competència.
Jo encara dono gràcies que tinguem el programa 1x1 implementat a Secundària i que hi hagi hagut un entrenament previ a l’aula que ara ens permeti parlar almenys amb un llenguatge que la majoria delxs nostres alumnes coneixen, però tot i així, em dol el cor plantejar propostes educatives que sé que molts d’ellxs no poden assumir ara mateix.
També em fa bullir la sang que penseu que la notícia de l’aprovat general ens ha alegrat la vida, perquè LA NOSTRA FEINA NO VA D’AIXÒ, o almenys jo no la concebo així. El que volem és acompanyar elxs nostres alumnes en tot aquest procés i donar-los eines per interpretar el món fins i tot en un escenari tan summament complex com aquest que ni nosaltres com a adultxs sabem ben bé com encarar. I això no va ni de posar notes numèriques ni de nivell d’assoliment: va de seguir fent vincle i de no perdre la noció de comunitat enmig de la isolació a la qual pot portar-nos el confinament.
I, vés per on, jo tinc la sort que els feminismes ja m’havien fet plantejar tota aquesta qüestió molt abans que arribés el COVID-19 a les nostres vides. Afortunadament jo ja fa temps que sé que les xarxes de cures són fonamentals, i gràcies a aquest coneixement aplicat diàriament ja fa molt que visc i sobrevisc a un munt de sotracs.
Tant de bo ara el pugui aplicar un cop més, perquè la realitat és la que és: el meu centre està situat a uns dels barris on l’acarnissament del COVID-19 està sent més brutal, perquè oh, sorpresa, ser dels barris amb les rendes per càpita més baixes de tot Barcelona té una conseqüència directa en com es viu una pandèmia. Sabem que trigarem molt més en tornar a les aules que molts altres centres de Catalunya, i necessitem de tota la força humana possible per a no defallir (o per a defallir acompanyant-nos, que d’això també va la cosa).
I amb això, ni jo, ni crec que cap docent de Catalunya, us demanem aplaudiments com els que s’han generalitzat cap al gremi sanitari aquests dies. L’únic que jo necessito és que, encara que només ens ho pugueu dir a més d’un metre de distància, tingueu present que treballem amb aquesta voluntat, i que no som professionals accessoris que posen feina alxs alumnes perquè s’avorreixen. Jo enyoro elxs meuxs alumnes CADA DIA, i si és així és perquè tenim un vincle humà que res té a veure amb ser una institució. Som part d’una comunitat que cuida i que ha de ser cuidada, amb o sense pandèmia. No ens oblideu, que nosaltres mai ho fem.
ACR
