Darrerament observem que es publiquen cada cop més sovint obres inspirades en les vivències personals de les seves autores. D’aquestes obres, n’hi ha que són males d’enquadrar en cap gènere literari pautat, perquè no es tracta de memòries ni tampoc s’ajusten a allò que ara s’anomena “autoficció”. L’autora del llibre que us vull presentar prefereix utilitzar el terme anglès memoir, que designa un relat que conté elements autobiogràfics sense seguir un ordre cronològic, fent salts en el temps i en l’espai i es va configurant per les associacions que fa la ment. Seguint el sistema imprevisible i discontinu amb què funciona la nostra memòria, en aquest cas es va bastint una obra formada per divuit capítols independents que guarden una unitat.
Per a entendre Si aquest carrer fos meu hem de partir dels trets biogràfics de qui la va escriure. Stefanie Kremser nasqué a Düsseldorf el 1967, la seva mare pertanyia a una família alemanya humil migrada a aquesta ciutat i el seu pare era mig alemany i mig bolivià. Quan la nena tenia set anys, la família va traslladar-se a São Paulo (Brasil), on ella va créixer i on es va crear els seus propis referents vitals. De tant en tant, viatjava amb la família a Cochabamba (Bolívia) per a veure els seus avis paterns i també visitava la família materna a Alemanya. Malgrat la barreja de països, de llengües i de cultures en què vivia immersa, la Stefanie s’identificava amb la ciutat brasilera on es va fer gran i on es va forjar la seva individualitat, però als vint anys es va veure obligada a abandonar-la per anar a estudiar a Alemanya i això li produí un sentiment profund de desarrelament (valgui l’oxímoron). A partir d’aquí, la jove alemanya/boliviana/brasilera va iniciar un llarg període de formació i de professionalització que la va dur a diferents països i ciutats. A principis d’aquest segle, conegué la seva parella a Nova York i “per amor”, com diu ella mateixa, en un gir sobtat de guió que no havia previst, s’instal·là a Barcelona fins al dia d’avui. Val a dir que es guanyava i encara es guanya la vida com a guionista.
Fins al dia d’avui, Kremser ha tingut vint-i-dues adreces diferents i totes elles l’han fornida d’una sèrie de vivències i de vincles que d’alguna manera ha volgut compartir amb les lectores en aquest volum que és tendre, emotiu i delicat en la seva aparent senzillesa. Ella mateixa confessa que l’obra és una recerca de la seva identitat, tema que ja havia tractat en les seves novel·les anteriors, Postal de Copacabana (2007) i Carrer dels oblidats (2012). “Quan ets una polimigrant, sovint et trobes en un lloc nou, has d’aprendre una llengua, una cultura, adaptar-te... La identitat es va formant en un món petit i segur i, també, en un de gros i desconegut. Estic agraïda que fos així”, ens confessa. Lluny de lamentar-se per tants canvis vitals, de vegades traumàtics, la narradora en treu el màxim profit i ens dona a conèixer algunes de les peces íntimes i privades que formen el bigarrat puzle de la seva vida. I ho fa amb tota l’emoció i tota l’estima, sota una capa d’espontaneïtat que, en realitat, està molt treballada.
El desencadenant, el punt de partida d’aquesta narració polièdrica és el fet que durant una estada a Nova York va arribar al seu domicili barceloní una postal que li havia estat enviada des de Munic... vint-i-cinc anys abans! Amb els tombs que havia fet la vida de la seva destinatària durant aquest període de temps, imagineu-vos com és d’absurd i d’inversemblant que la missiva arribés a les seves mans. Aquesta postal constitueix un objecte-metàfora que cal interpretar, com també és metafòrica la misteriosa caixa forta blindada que l’autora va trobar al pis del carrer de la Princesa on viu.
L’obra conté un seguit de reflexions sobre la cultura (també la cultura catalana), el sentiment de pertinença, la migració, el fet de ser una persona bilingüe o poliglota, o d’haver crescut entre el primer, el segon i el tercer món alhora. També hi trobem una (re)consideració constant sobre l’amistat i sobre els vincles personals.
La crítica Miriam Cano, de la revista Catorze, assenyala “l'espai personal, combinat amb la narració del fet íntim, fa que tot plegat agafi una mena de força centrífuga que t'empeny, com a lector entregat i –no ho negarem– també com a voyeur, a tots els llocs físics, emocionals i intel·lectuals que l'escriptora, sense oblidar que està fent literatura i no paper privat, va desgranant. (...) Kremser sap trobar el valor en el record petit, en l'espurna quotidiana i des d'allà, caminar tranquil·lament fins al significat ocult de les coses que ens envolten.”
Com a valor afegit, aquest relat de relats amaga algun element d’intriga: en un moment donat, la recerca de la identitat de l’autora fa una inflexió sorprenent i la narració adquireix un nou centre d’interès. Això fa que encara l’acompanyem amb més curiositat en el viatge per alguns dels paisatges de la seva vida erràtica, en més d’un sentit.
En definitiva, val la pena apropar-se a Si aquest carrer fos meu perquè malgrat que ens parla de mons llunyans, fins i tot exòtics, ens resulta una narració propera, que a partir d’una història personal pot esdevenir una història col·lectiva i universal.
Coloma Jofre Bonet