Jo també vaig estar interna dues temporades de la meva vida. La 1era tenia 11 anys i he de dir que, tret dels primers dies, no em vaig enyorar mai, entre nenes m'hi sentia molt bé malgrat hi hagués alguna monja que em fes la punyeta i que aconseguis expulsar-me a mig curs quan ja tenia 13 anys. El motiu segons ella és que era molt rebel, segons jo és que deia les coses a la cara i defensava les més febles sobretot dels abusos verbals i de les injustícies d'algunes monges.
Un cop a casa, vaig anar a una escola mixta, durant 2 cursos i mig, bé érem 5 noies i 25 nois, no en guardo gaires records tot i que ara em torno a veure amb les i els que foren companys i sobretot són elles les que em refresquen la memòria explicant-me les bestieses que feia, de totes maneres no vaig parar fins que vaig aconseguir tornar a un internat de noies però aquesta vegada a unes monges molt progres, el col.legi Lourdes de la Via Augusta, aquelles monges eren i contunuen sent meravelloses i quan la meva mare els va dir que jo era una nena difícil elles li van contestar que era una persona transparent i bona que no creava mai problemes, malgrat estigues com un llum.
Elles em van retornar l'autoestima i foren el meu exemple com ensenyant. Un dia amb una alumna de batxillerat vam descobrir que havíem anat a la mateixa escola i aquesta noia em va dir la millor floreta que mai m'han dit "Lela he reconegut l'estil".
Per a mi els internats no van ser mai un problema però tampoc eren com els dels llibres que tant m'agradaven i que devorava.
Mª Aurèlia Vila Calsina "LELA"
Professora jubilada de català i francès, feminista i independentista