No sé on ni quan hem d'escriure. Però vull compartir unes lletres sobre els meus records d'aquests dies.
Des dels 11 anys fins als 16 vaig estar en un internat a la capital mentre la meva família romania al poble. Podia sortir només el diumenge per anar a missa i acompanyar una religiosa javeriana a visitar malalts a l'hospital dels leprosos. La família només la veia quan arribaven les vacances. No puc dir que aquell internament hagués estat voluntari, va ser una decisió familiar per raons diverses.
Tanmateix, comparant aquella experiència d'adolescent amb l'actual no trobo cap semblança. Aquella la recordo molt positivament, una experiència enriquidora que em va donar l'oportunitat d'aprendre. Molt allunyada de la d'ara. Por al contagi, patiment per les persones estimades del nostre entorn, indignació per la situació de molts col.lectius exclosos de les polítiques de benestar social i de les seves deficiències, impotència.... un munt de sentiments barrejats que van i venen cada dia.
No, no m'ho passo bé, estic trista, molt enfadada i tipa. El que faig és només per evitar el col·lapse, l'ensorrament, meu i familiar. Reomplo els forats amb lectures, comentaris de whatsaap més seriosos i més lúdics, gràcies al meu disc dur amb més de 500 pel·lícules, poca TV, estic tipa d'escoltar més i més sobre el mateix. Resisteixo, i això em fa pensar en tanta gent, perquè en definitiva aquesta rebel·lió interna sé que és contra la pèrdua de llibertat. Per això tinc tant gent present, actuals i del passat.
Maria Morón
Antropòloga, mare i àvia, feminista i sòcia de Ca la Dona desde la seva creació en 1988.