• centredocumentacio

Una infinitud d’articles arriben a les meves mans. Betlem Cañizar Bel.


Una infinitud d’articles arriben a les meves mans. Cribatge? El de les meves xarxes relacionals. Fa temps que no llegia tant, malgrat ho estigui fent a la petita pantalla del mòbil. I com jo, molta altra gent. Amb filtratges similars. Ens retroalimentem. També arriben coses alienes a mi en esperit, de xarxes més heterogènies. I amb algunes, m’esfereeixo. Però a vegades el debat no és possible. I aquí, la taula de la Hanna Arendt, aquella on tothom posem en comú les visions del món per crear política, es fa ampla, inabastable. Articles apocalíptics o esperançadors. Alguns clamen a la revolta, d’altres són terriblement pessimistes. Però una cosa és clara: només ens en sortirem des de la relació. S’ha escollit confinar-nos en el reducte de la llar, del què entenem socialment com a privat, privatiu, tancat, personal (donant per suposat que tothom en té, de llar, és clar, i sinó, ves a serveis socials). I s’ha escollit fer-ho de forma indiscriminada.

Es fa recaure la responsabilitat de la supervivència en les nostres espatlles, i en tot cas, si fallem (nosaltres, no el sistema), ens donaran préstecs avalats per l’Estat, amb sort alguna ajuda, o potser un recurs social si estem al límit. O ni tan sols això.

Mentrestant, a sobreviure. Campi qui pugui. Paper de WC, llevat per fer pa. No t’hi acostis, no interactuis. Desconfia. Denuncia.

Però som resilients. S’han creat xarxes de suport veïnal. Ens cuidem. Agraïm la feina de les caixeres. Respectem les distàncies al carrer. Ens fem mascaretes. Aplaudim a les 20h.

Es fa evident que l’alta mortalitat a l’Estat té a veure amb les retallades: manquen respiradors, llits, mascaretes, professionals. Es demana un Pla de Xoc Social. Es promou la vaga de lloguers.

Potser fins i tot aprendrem que, per a viure, no cal treballar tant. Que podem repartir el treball, organitzar-nos. Que si produïm menys, el planeta se salva (volen ratpenats tots els vespres, davant el meu pis).

Que cuidar-nos, mirar la comunitat, veure què necessita, què necessito jo, i arremangar-nos, és l’eix de les polítiques que fan la vida vivible. Des dels feminismes ho hem dit infinitud de vegades. Posem les vides al centre. Fem-ho des del reconeixement mutu, la sobirania, la relació.

O serà aquesta una visió retroalimentada pel cribatge de les meves xarxes socials? En tot cas, és una visió que comparteixo amb moltes. I que entre totes anem posant a la taula d’allò comú, per a alimentar-la.

I és que les dones sabem que l’aïllament mata. I el control, també. L’aïllament social és una de les primeres eines que utilitzen els agressors-parelles. Separar-nos de les amigues, de la família. Tancar-nos en un espai estret de relació, de vida. I controlar què fem, amb qui anem, on, quan,...

Necessitem recuperar la comunitat, però transformada.Sortirem diferents del confinament? Perquè la crisi que vindrà, només la superarem si ens fem suport, si prenem les regnes, si exigim allò que és nostre i posem les polítiques dels governs contra les cordes. No podem acceptar l’austericidi que va seguir la crisi del 2008. Ja no.

Vaga de lloguers, insubmissió als bancs (com es fa, això? Pensem-hi, però), caixes de resistència, suport al comerç de proximitat, a la petita empresa, xarxes per a sobreviure la crisi. Ja se n’estan formant. Recullen aliments, diners, truquen a les veïnes soles, porten la compra als avis, fan cangurs, difonen el comerç local, la pagesia de proximitat, busquen cases, roba. Cuiden. El pes sobre les nostres espatlles, és cert. Però també la capacitat d’autogestió. De ser sobiranes. De donar-nos força, colze a colze, ma a ma. I així aviat, o potser ja, plantar cara a qui ens escanya.


Betlem Cañizar Bel Activista feminista, professora i (temporalment) regidora

0 vistas

Carrer Ripoll 25, 08002 Barcelona

©2020 por Centredoc_caladona. Creada con Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now