El dissabte 12 de desembre vàrem tornar a anar al cine després de nou mesos. Ens arriscàvem molt. Vull dir que després de veure cine per la tele i sèries per la tauleta, calia encertar-la. I així va ser perquè justament la pel·lícula que vàrem veure val molt la pena. L’havien estrenada el dia abans i ens vàrem refiar de crítiques ràpides sense saber gaire bé què anàvem a veure i així va ser millor perquè vàrem gaudir de la pel·lícula i ens van quedar les ganes d’arribar a casa i començar a fer la recerca pertinent. De fet, és un producte estrany, d’allò que en literatura en diríem una espècie d’hipertext perquè et permet el joc intel·lectual de moure’t per dins per a veure què hi ha al darrera i perquè aporta una complexitat en l’organització de la informació que es pot llegir seguint relacions associatives a partir de la interconnexió de fragments lligats.
Tota aquesta introducció és per a presentar la pel·lícula de Nuria Giménez Lorang My Mexican Bretzel. El guió és de la mateixa directora i la fotografia de Frank A. Lorang i d’Ilse G. Ringier que també en són l’actor i l’actriu. Destaca l’acurat treball de Jonathan Darch amb el so i de Federico Delpero amb el color.
El títol potser suggereix molt, però no ens dona cap pista de què hi trobarem i, quan es pregunta a la directora sobre això, sembla que, d’entrada, aquest havia de ser el títol i a partir d’aquí ja podem fer elucubracions tenint en compte la figura entrellaçada del brètzel que és un tipus de galeta o brioix enfornat, i retorçat en forma de llaç d’origen alemany. Aquest tipus de llaç també recorda el signe de l’infinit. I el fet que el brètzel sigui mexicà augmenta el misteri.
Es pot dir que el film és un fals documental muntat amb materials veritables. La pel·lícula ens presenta les imatges familiars rodades per un ric industrial, Léon Barrett, entre els anys 40 i 60 del segle XX, acompanyades de fragments del diari de la seva esposa Vivian Barrett, una dona de classe acomodada insatisfeta en el seu matrimoni. Amb tots els suggeriments i sobreentesos que la fragmentació provoca, “el documental” explica la relació de la parella que viatja per Europa i Amèrica.
Es tracta d’una primera obra on la directora experimenta amb èxit diferents formes fílmiques. Hi ha elements de maduresa segurament deguts a l’experiència vital de Nuria Giménez (Barcelona, 1976) que té formació de periodisme, relacions internacionals i realització documental i que ha viscut a Berlín, París i Londres fent els treballs més diversos, professora, traductora, infermera, hostessa i altres.
No sé si cal mantenir el suspens perquè, fins i tot sabent què hi ha de veritat i de mentida a la pel·lícula, resulta ser certa la frase del guru hindú Paravadin Kanvar Kharjappali, guia espiritual de la protagonista, que al començament diu que la mentida és només una altra manera d’explicar la veritat. I també us podeu estalviar de mirar a la Viquipèdia qui és Paravadin Kanvar Kharjappali perquè no el trobareu. Saber una mica l’entrellat de la manera de fer de la directora, a la meva manera d’entendre, encara augmenta el seu mèrit.
L’aventura comença quan a la mort de l’avi de Nuria Giménez, ella i la seva mare van a Suïssa a buidar la casa i troben al soterrani 50 rotllos de 16 i 8 mm que, sense saber què hi contenien, carreguen cap a Barcelona. Es va haver de digitalitzar el material que va resultar ser d’unes 29 hores en total i a partir d’aquí s’activa el joc de provatures i d’experimentació amb combinació d’imatges, de sons i de silencis. El procés d’escriptura corre paral·lel fins a construir la pel·lícula. El desenvolupament conjunt va durar més de quatre anys.
Amb les imatges de l’àvia crea el personatge de Vivian Barrett que és l’autora dels textos que acompanyen les imatges de la seva història matrimonial amb Léon. Però la directora no volia fer un documental sobre la vida dels seus avis i per això va necessitar fer tota aquesta recerca formal que, com ella diu, no sabia d’entrada on la portaria, però que finalment va resultar un viatge engrescador.
La barreja de documental i ficció podria portar a la confusió i a l’engany del públic, però no és aquesta la intenció perquè, tal com ens avisa el guru de bon començament, si no és veritat, podria ser-ho, una altra possible veritat i al final en els crèdits s’ensenyen les cartes quan com a protagonistes surten els noms dels avis de Nuria Giménez Lorang.
Una obra d’aquest tipus és una mostra intel·ligent de llibertat creativa que el públic agraeix. En realitat, aquesta llibertat ha estat possible perquè es tracta d’una pel·lícula autoproduïda i autofinançada i es nota l’esforç, però també la satisfacció de no tenir constrenyiments.
I no hem dit res de la lectura feminista de la pel·lícula perquè s’ha de veure i també en aquest sentit la directora fa diana donant la paraula a Vivian i sobretot oferint-nos uns eloqüents silencis que serveixen per a meditar i treure les pròpies conclusions.
Mercè Otero-Vidal Professora jubilada i activista feminista