A la vigília del Dia Mundial de la No-violència i la Pau (DENIP) que es practica a les escoles de tot el món al voltant del 30 de gener, data aniversari de la mort de Mahatma Gandhi, les companyes del Grup de Coeducació i Pedagogies Feministes de Ca la Dona vàrem oferir una xerrada on line per tal de compartir i donar recursos per a aquesta bona pràctica a les escoles. Les responsables de prendre la paraula varen ser M. Eugenia Blandón i Vicky Moreno i aviat es podrà veure pel Youtube de CLD el desenvolupament de l’activitat.
La xerrada fou molt enriquidora i mentre les companyes parlaven i citaven dones que han destacat en aquests plantejaments pacifistes, jo anava recordant les que havien sortit en algunes entrades d’aquest bloc com, per exemple, Dora Russell i Vera Brittain.
Un aspecte que esgarrifa a les professionals de l’ensenyament conscienciades en l’àmbit de la no-violència són les armes i concretament la presència de les armes en els centres escolars quan hi entren armats els membres dels cossos de seguretat o vigilen els voltants. Una altra qüestió immoral és la producció i el negoci de les armes arreu del món i també en el nostre país.
Justament les armes són presents al títol Abaixeu les armes! obra de Bertha von Suttner que fou la primera en aconseguir el Premi Nobel de la Pau, l’any 1905. Fins a disset dones han estat reconegudes amb el Premi Nobel de la Pau al llarg dels anys.
Tenim el llibre de Bertha von Suttner a la Biblioteca i també el catàleg d’una magnífica exposició que amb el títol Deposeu les armes! va tenir lloc al Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, l’any 2005.
Però jo ara voldria anar més lluny en el temps fins arribar a l’antiguitat clàssica. És molt coneguda la comèdia grega Lisístrata on les dones es proposen acabar amb la guerra fent una vaga de sexe i no ho és tant recordar què els va passar a les matrones romanes quan per llei, Lex Oppia, durant la guerra de Roma contra els cartaginesos capitanejats per Aníbal, l’any 213 a.n.e, van ser obligades a posar límits als seus béns i se’ls va prohibir fer-ne ostentació. En una situació d’urgència com era aquesta guerra, no tenim notícia que hi hagués cap queixa per part de les dones i, de fet, moltes d’aquestes dones ja havien fet donacions a l’estat per a sufragar les despeses de guerra. Tot i així, podem imaginar-nos com es van sentir aquelles matrones pagant d’aquesta manera una guerra que els matava els germans, els marits i els fills.
La queixa i l’oposició va sorgir l’any 195 a.n.e. quan ja havia acabat la guerra i la situació era totalment diferent. Aleshores es va sol·licitar al Senat que es derogués la Lex Oppia perquè ja no tenia sentit i aquí és on les dones es van trobar amb la negativa d’una part dels senadors i van reaccionar prenent els carrers per a exigir la retirada de la llei. Aquests fets que ressonaven malgrat el pas del temps són els que va recordar Hortènsia l’any 42 a.n.e. quan va transgredir l’ordre establert i va parlar en públic, davant dels senadors, en nom i a favor de les dones que, una vegada més, havien de pagar uns tributs injustos. Segons les fonts històriques els seus arguments foren contundents:
Per què paguem tributs, si no compartim la responsabilitat en els càrrecs, honors, comandaments militars, ni evidentment en el govern pel que lluiteu entre vosaltres amb resultats tan nefastos? Dieu “perquè és temps de guerra”. Quan no hi ha hagut guerres? Quan s’ha imposat tributs a les dones, la naturalesa de les quals les allunya de tots els homes? Una vegada les nostres mares varen fer el que és natural i varen contribuir durant la guerra contra els cartaginesos, quan el perill sacsejava tot el vostre imperi i la mateixa Roma.Per a aprofundir més sobre aquest episodi i, en general, sobre quin és el paper de les dones a l’antiguitat, a la biblioteca podeu trobar el llibre de Sarah B. Pomeroy que va ser pionera l’any 1975 de situar les dones en els estudis d’història de l’antiguitat clàssica.
En parlar d’ Hortènsia el que faltava és presentar-la com a filla d’Hortensi, un dels més grans oradors llatins. Efectivament és significatiu que fos la filla d’un home il·lustrat que la va educar excepcionalment de manera que tingués la cultura i els recursos que tan bé va saber fer servir quan les circumstàncies ho van requerir.
Aquest concepte de “filla d’home il·lustrat” és el que fa servir Virginia Woolf per a presentar-se ella i les dones que com ella havien tingut accés a uns estudis superiors al llarg del seu assaig Tres Guinees. Aquest llibre del 1935 té la forma d’una llarga resposta a un prohom advocat que li demana col·laboració per a la seva societat pacifista i li planteja la pregunta: Com creu, vostè, segons la seva opinió, que es podria aturar la guerra? Contestar aquesta suposada correspondència amb la pregunta inclosa li va costar anys i el resultat és aquest magnífic llibre on, en tres parts en referència a la donació de tres monedes, passa revista a l’educació, al treball i a la participació política de les dones en una societat patriarcal que, pels seus valors de virilitat i honor, s’identifica amb la guerra.
Podeu gaudir de la lectura del llibre que trobareu a la biblioteca. Les paraules de Virginia Woolf per desgràcia tenen una gran actualitat, per exemple, quan diu:
Las hijas de los hombres con educación que fueron llamadas “feministas”, con el consiguiente resentimiento, eran en realidad la vanguardia de su movimiento, señor. Luchaban contra el mismo enemigo contra el que usted lucha, por las mismas razones. Luchaban contra la tirania del estado patriarcal, de la misma manera que usted lucha contra la tiranía del estado fascista. Ahora nosotras estamos librando sencillamente la misma batalla que libraron nuestras madres y abuelas...
(p. 140, traducció d’Andrés Bosch)
Avui les feministes procurem allunyar-nos d’aquest llenguatge tan bèl·lic de lluites, enemics i batalles, però així Virginia Woolf declarava la guerra al patriarcat i a la guerra.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista