Fa un any quan vàrem posar en marxa aquest bloc els dies més durs del confinament, vàrem començar recordant quines eren les situacions de “tancament” que havien patit i pateixen les dones, per això vàrem passar revista a algunes dones que històricament havien estat recloses a convents, internats, manicomis i presons. Per desgràcia eren i són situacions repressives que evidentment empitjoraven pel fet de ser dones en una societat patriarcal.
Recuperem el fil de les dones a la presó ara que justament, la injustícia ha revocat el tercer grau a les polítiques Dolors Bassa i Carme Forcadell que tornen a patir la presó estricta.
Carme Forcadell, just abans de tornar la presó, va presentar el seu llibre Escrivim el futur amb tinta lila que es llegeix d’una tirada i té la força de ser sentit, hauríem de dir viscut, autèntic, contingut i útil. Abans havia escrit un conte il·lustrat, Les paraules seran sempre lliures, on explica al seu net, amb tendresa i esperança en el futur, per què l’àvia, expresidenta del Parlament de Catalunya, és a la presó.
El títol del llibre Escrivim el futur amb tinta lila és una clara declaració de feminisme coherent amb la trajectòria política de Carme Forcadell i reforçada per les vivències de l’empresonament compartit amb dones diverses, però totes patint en la seva particular situació l’opressió patriarcal i la discriminació d’una institució, la presó, que no està pensada per a les dones en cap dels seus aspectes ni materials ni funcionals.
El llibre és senzill i clar i com diu l’autora: “Vet aquí la meva història i sobretot la història de moltes dones, dones que amb aquest llibre voldria treure de la invisibilitat, els drets de les quals voldria reivindicar i la vida de les quals voldria millorar si és possible”.
Dolors Bassa i la seva germana Montse també abans van escriure sobre la seva experiència i els seus sentiments viscuts des de octubre del 2017 cadascuna des d'un costat del vidre oferint dues visions complementàries.
Les dones del grup Feministes per la Independència estem especialment amatents i amb un profund sentiment de compromís i impotència procurem seguir d’a prop la situació de Carme Forcadell i de Dolors Bassa, i a partir dels seus testimonis va creixent la consciència i la sensibilitat sobre les presons i sobre la vida de les dones a les presons. Ara, malgrat el lògic rebuig al fet carcerari, pensem que podria ser important poder incidir en com serà la nova presó de dones que hi ha en projecte. La notícia dels mitjans ens “transporta” a l’any 2027 i diu:
Barcelona haurà de conviure encara uns anys més amb dues presons a la trama urbana: la de Wad-Ras (dones) i la de la Trinitat Vella (règim obert). L’Ajuntament i la Generalitat han anunciat aquest dimecres un nou calendari per al trasllat d’aquests centres penitenciaris en dos solars de la Zona Franca, que endarrereix les últimes dates fixades. La nova presó en règim obert que ha de rellevar la de la Trinitat Vella estarà enllestida el 2025, mentre que la nova presó de dones per tancar Wad-Ras es posarà en marxa el 2027.
Al fil d’aquesta preocupació, cada vegada sembla més important revisar la nostra història com a feministes i, tot rellegint el llibret de Ca la dona (col·lecció d’Experiències de Pedagogia Social, núm.50. Fundació Serveis de Cultura Popular) que explica quins eren els grups que en formaven part l’any 1996, trobem que sobre el grup de Dona i presó diu:
Durant la campanya pel dret l’avortament lliure i gratuït, amb el manifest “Jo també he avortat”, unes quantes dones de la Coordinadora Feminista van ser empresonades i van tenir l’oportunitat de conèixer en la pròpia pell què era i com funcionava una presó per dins. Aquest descobriment, l’any 1987, va ser l’impuls per començar una nova lluita: treballar per la dignitat de la dona empresonada. (...)
Hem publicat un llibre, Presó i dona, on es recull la situació de els dones empresonades, i el març de 1995 vam guanyar el Premi M. Aurèlia Capmany amb el projecte “Porta oberta”, una eina polivalent al servei d’unes dones ex-preses que avui formen un col·lectiu de firaires.
El grup Dona i presó amb el temps es va anar diluint i ara ja estem en un altre moment, però sembla mentida com les circumstàncies van canviant i hi ha realitats com són les presons, que resisteixen insensibles als canvis socials i continuen “al marge” gràcies també a la insensibilitat que les envolta. Potser ja és hora de replantejar-nos com a societat quina és la funció de la presó, del càstig, de la reinserció sobretot pel que fa a les dones sempre doblement penalitzades i estigmatitzades pel patriarcat.
Mercè Otero Vidal
Professora jubilada i activista feminista