• centredocumentacio

La Comtessa de Segur: una lectura d’estiu de fa molts anys

Actualizado: 27 jul 2020


Tenia deu anys o potser era una mica més gran quan vaig esdevenir una lectora entusiasta, sobretot els estius. El primer que he de dir és que la culpa de la meva dèria per la lectura foren unes autores concretes: Comtessa de Segur, Richmal Crompton, Enid Blyton i Elena Fortún.

D'Enid Blyton ja en vàrem parlar en aquest bloc quan, al començament del confinament, vàrem revisar situacions d’ “internament” que es donen i s'han donat a la nostra societat. El fet que algunes companyes haguessin viscut l'experiència dels internats escolars ens va portar a contrastar les realitats viscudes amb la que sortia reflectida en les obres d'Enid Blyton situades en uns internats anglesos molt singulars. (Podeu mirar les entrades al bloc dels dies 26 de març, 28 de març, 29 de març i 1 d’abril).

Avui m'agradaria presentar-vos la Comtessa de Segur. La seva producció va ser nombrosa, però a mi em van arribar un parell de llibres seus de la col·lecció “Lecturas juveniles” d'Aguilar Ediciones, Las niñas modelo i Después de la lluvia, el sol que jo diria que va ser una tria feta a l'atzar, malgrat que, ben mirat, és significativa. Aquests dies he tingut l'oportunitat de rellegir Después de la lluvia, el sol per a saber per què va ser un llibre que sempre he recordat. Potser em va impressionar el títol que és una dita que porta a una meditació optimista sobre el present i el futur. Com que considero que obres com aquesta, potser hauria de dir “obretes”, expliquen trets importants de la formació de les dones de la meva generació, faré donació del llibre al Centre de documentació de Ca la dona per si de cas algun dia pot fer servei.

El que exposo a continuació sobre la Comtessa de Segur, ho podeu trobar a la Viquipèdia, però en faig una paràfrasi destacant-ne alguns aspectes.


El seu nom era Sófia Fiódorovna Rostoptxina i va viure del 1799 al 1874. Aquestes dades, d’entrada, em sorprenen per la seva llunyania perquè estem parlant d’una autora que va viure fa més de dos-cents anys i, quan jo la llegia, ja en feia més de cent-cinquanta que havia escrit el llibre en qüestió, perquè Après la pluie, le beau temps és de 1871. A més cal afegir-hi “l’exotisme” de pertànyer a la gran noblesa russa, d’una família que remuntava fins a Genguis Khan. El seu pare va lluitar contra Napoleó, però després va caure en desgràcia davant del tsar Alexandre I i la família va haver de marxar cap a Varsòvia, Itàlia i finalment a França. A París, sent ja Sophie, es va convertir al catolicisme i es va casar amb el comte de Segur amb qui va mantenir una relació distant, malgrat que van tenir una nombrosa descendència.

Va començar a escriure ja gran, retirada al castell de Nouettes en companyia de la fillada i de néts i nétes, i els seus llibres van tenir molt bona acollida per part del públic com es veu per la continuïtat de les edicions i les nombroses traduccions.


El seus relats se’ns presenten com a realistes i moralistes alhora i traspuen moltes anècdotes personals de la infantesa de l’autora que ens fan endevinar el contrast de les dures normes educatives de l’aristocràcia que havia rebut i els seus punts de rebel·lia i així, en molts moments, reflecteixen les dificultats que va viure. Com a exemple d’això, a Después de la lluvia, el sol, de manera senzilla i àgil, apareixen situacions de matrimoni concertat per interès, traïció dins de la família, relació de pare i fill, orfenesa, relacions amb les serventes i servents, un d’ells negre, i, fins i tot, un context històric oblidat com és la presència dels zuaus, l’exèrcit pontifici, i la seva actuació als combats de Mentana i Monte Rotondo a la campanya contra la unificació d’Itàlia. Ara, això sí, tot plegat amb un final feliç, tal com indica el títol.


Mercè Otero Vidal , lectora.

45 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo